La Madonna dell'Acqua |
|
Forse la poesia di Don Remo Bracchi e le vetrate del prof. Alberto Ceppi non
rendono abbastanza evidenti le floride mucche alle quali i due Ponti hanno
dovuto rinunciare in cambio delle preziose sacre immagini che adesso sono
conservate all'interno della nostra chiesa, certo che sottolineano con grande efficacia di particolari letterari e pittorici l'attaccamento
a quel messaggio religioso che le tre immagini raffigurano. L'avventura più entusiasmante e spaziale è mandare nell'ambito della storia di un paese, realtà evangelizzanti e missionarie. Origine della storia della comunità... con quale memorabile inizio!!! Non si estingua mai questo fervore, anzi aumenti in convinzione! Possano i giovani trasmetterlo alle generazioni future con intensità e verità! |
|
|
|
La Madòna de L'àqua | La Madonna dell'Acqua |
|
|
I tornàn a tarda séira, i tornàn de I'Engadìna. Li corén li nìula néira sul fìlón de li colìna. I tornàn cu n pógn de franch e n regàl per li marcéta. D' improvìs l' èra tòt biànch, tot al bósc 'ch de li saéta. Una bàita se vedéa, de lontàn, in cima a n mót, e la ghéba la coréa a sc'curìr la part de sót. In de I cél, che I se sc'palanca, se la vét, a tàrda séira, lapart àlta tóta biànca, lapart bàsa tóta neira. I guardàn i döi fradégl, mèz pöirós, mèz incantà, sènza sör se l'èra mégl ir dulónch o resc'ter glià. Ma la lusc, de sóra al téit la se fà sémpri plù fòrta. I decìden. I van dréit a pichèr a quéla pòrta. «In du ' vat? De ndùe vegnì?», i dumànden i Grigión. «De la fèira», i g(hi)e fan quì. «Nu l'arésuf un pagliòn?». A nasc'tàr che i àn cé franch de pagàr ...la carità, i g(hi)efan: «M'à su dòi banch per dormir, in se 'pazacà». l'la nòc(h) ', quél brùtu se 'cur d 'improvis al se sc'fantìsc e I compar defrónt, sul mur, la Madòna, che la disc: «Quan che a vat, portédum ia! Mi chiglia som prigionéira». La g(hi)e rì, la va Maria e la nòc(h) ' la torna néira. Al g(h)i c(h)iàma, a la dumàn, cùme l'òse de na campana che la sona, de lontàn, sènza tóch de man umana. Glià, cui légn de se 'clapàr su (i se se 'lónghen per veder), la Madòna e I sé Gesù, che I g(hi)epar de gnìnca créder. I g(hi)e digen ai Grigióri: «Me la dat deportar ia quéla se 'tatua in de I cantón, su la legna de la dia?». Qui, deg(hi)è che i fan l'imprésa, i la vòlenfar balòsa: «Cu tènc(h) 'franch, quan che la pésa la Madòna l'è la vòsa!». Quan che i bùten sòra al piàt set monéda del marca, la baiando, tot an trat, la se férma i ' la metà. Ifradégi i van in fora per la vai che la bruìa e l'ésc 'cur, e I bófa l'ora, ma l'è 'nsém ènea Maria. Su la se 'tràda, al g(hi) 'èra un póni e i dumànden de posar, ma la guàrdia la rise 'pónt: «Cus 'àt cé? Fàdum guardar!». A veder la santa ancóna, i la bùten in de I rin. La Madòna la perdona e la se 'trénc ' al sé Bambìn. G(h)ió n del rin la eroda inpè, la camina sóra l'ónda, che gnà nfìi l'arés plighè, e la riva a l'altra se panda. Per al piòer de quàtru dì, I 'àqua i ' I rin l'èra ingrosàda. «Fat iscì, cum 'éiféit mi!», la g(hi)e disc. «V éiféit la se 'tràda». I la guàrden. Lèi la c(h)iàma. Al se mòfalprimfradèl. La g(hi)e rì la sàia Marna, la desc 'tént al sé mantèl. Dòpu quél che i àn vedù de la se 'tatua, aprós al pónt, i I 'arésen deità più a gnigùn, per gnént al mónt. |
La notte era inoltrata. |
|
|
Roma, 16 novembre 1979 |